sobretot en relació al llenguatge, i que, per tant, té a veure amb el desig particular de cadascú. Seguint el descobriment de Freud, la psicoanàlisi parteix de la base que el desig, essència mateixa de l’home, és inconscient i cal esbrinar-lo, principalment, en la paraula del subjecte que parla. Per tant, encara que la psicoanàlisi és un mètode d’investigació de les activitats psíquiques inconscients, la finalitat última i principal és la de possibilitar una cura als malestars subjectius.

Afirmar que hi ha una vida psíquica inconscient és quelcom que no sempre ha rebut el mateix grau d’acceptació, ni social ni entre els diferents professionals del camp de la «salut mental». Val a dir, no obstant, que tampoc van ser els psicoanalistes els primers en parlar de l’inconscient, ja que aquest concepte ja era prou madur en el camp de la psicologia quan va néixer la psicoanàlisi. Això, però, no ha d’ésser un obstacle per comprendre la importància i originalitat del descobriment Freudià, ja que ell fou el primer en intentar una exploració de l’inconscient de forma sistemàtica i amb rigor científic, partint d’una renúncia a la suggestió. En aquest sentit, existeixen diferents escoles psicològiques i, actualment cada vegada més praxis basades en la suggestió, que parteixen del fet d’excloure la subjectivitat, això és, tracten els malestars psíquics amb una pretesa objectivitat sense escoltar el desig únic i particular de cadascú, ni situar el patiment en el context d’aquell subjecte que parla. Això fa que la psicoanàlisi sigui l’única pràctica que permet aportar-li al subjecte un saber sobre el seu inconscient i, sobretot, sobre les conseqüències del seu inconscient, ja que l’inconscient fabrica els símptomes que ens fan patir.

Quan hom es dirigeix al psicoanalista se li demana que parli, però no és un parlar com en la vida quotidiana, com per exemple amb un company o companya, ni es tracta d’una confidència o d’una confessió amb el sentit moral del terme. Es demana al subjecte que faci ús de la paraula d’una determinada manera que Freud, quan va inventar la psicoanàlisi va establir com a regla i la va anomenar l’associació lliure: això és parlar sense censura, parlar dient tot el que passa pel cap en aquell moment. I amb això, de vegades hi ha sorpreses, es descobreixen coses sobre un mateix, perquè l’inconscient prové del discurs de la paraula, i per tant, és una manera de parlar diferent a com es fa en la resta de psicoteràpies. Tot això fa de la psicoanàlisi un tipus de cura realment molt específica, difícil i valuosa.