eldolordeldissident

EL DOLOR DEL DISSIDENT

“Permítaseme señalar el valor humano de esta gran conquista del progreso, que da un sentido, una utilidad, al dolor. En efecto, para los enfermos, y aún para los médicos, hasta ahora había demasiados dolores inútiles, que alertaban sobre males incurables para la ciencia contemporánea.
Mientras tanto, saber que nuestro dolor sirve ¿no es el más hermoso consuelo?”
A. Bioy Casares, Otra esperanza (1978)

Al cor de la ideologia del progrés es bat un duel contra el dolor. Per una banda, la medicina ha deixat de creure en les virtuts del dolor, ja no li dona cap valor moral, el tracta com un problema innecessari que es resol tècnicament. Aquesta tendència imposa una uniformització del significat intrínsec que cada persona té del seu patiment i obliga a adoptar actituds dictades per un protocol. Segons Ivan Illich a Nemesis medica, això resta el ser humà els seus propis recursos, convertint-los en anacrònics. Per l’altra, els mateixos malalts arriben a considerar un deure la resposta antiàlgica i entreguen el cos als especialistes, dels quals n’esperen una resposta infal·lible. El dolor no es tolera com a inherent a la pròpia condició humana; la qual cosa ens aboca, sorprenentment, cap a una actitud més esclava i massoquista.

Alhora que hi ha un ideal de progrés encaminat a l’aniquilació del dolor, paradoxalment, el nivell de tolerància al dolor decreix a mesura que els analgèsics
es vulgaritzen. La innovació científica ha facilitat noves formes impensables de tortura en el ser immobilitzat. La manipulació directa de les neurones dels centres cerebrals, esquivant, així, la percepció sensorial, podria infringir un dolor “artificial” virtual molt més intens que qualsevol altre dolor “natural” fruit de la percepció real. Actualment, es percep un increment dels dolors que resulten de l’expansió econòmica i industrial. I el sistema del patrimoney hi respon distribuint més productes analgèsics, incrementant la seva demanda i la dels serveis mèdics impersonals, corporatius, amb un suport polític de tot plegat costi el que costi.

La cultura afronta el dolor i la mort interpretant-los, integrant-los dins d’un sistema significatiu:  ambdós invoquen l’Altre del sentit. El sociòleg i antropòleg David Le Breton n’ha descrit de diferents a Anthropologie de la douleur: com a injustícia, purificació, moral, ofrena, iniciació o expiació. S. Freud va situar l’origen de la psicologia en la necessitat de comprendre per què es pot sentir odi cap a l’ésser estimat durant un dol, sobretot quan l’hem perdut de manera sobtada. Per a ell, aquest darrer cas és el dolor més intens. Tot i que és evident que sovint cal apaivagar el dolor mitjançant els recursos de què disposem, sembla que com més el combatem o se’ns imposa un sentit, més ens interroga. La psicoanàlisi aposta per a mantenir viva la pregunta que ens fa el dolor perquè cadascú vagi trobant la seva pròpia significació a l’experiència. Podem, així, oblidar la qüestió fonamental que ens fa sobre la nostra existència com a subjectes?

Sorprèn que no sempre ens regim per evitar el dolor i cercar el plaer. El moviment, la conducta, són els que en darrer terme regulen el nivell de tensió suportable en el fràgil equilibri del principi del plaer. No és casual que en l’arquitectura de la medul·la espinal, les neurones encarregades de la percepció del dolor i les motoneurones coincideixin espaialment. De fet, segons l’anàlisi que fa del massoquisme J. Lacan a L’éthique de la psychanalyse, la nostra conducta prova més d’evitar eldolor que de cercar el plaer; això és, en darrer terme tendeix a l’immobilisme, al repòs de les pedres, a la mort. La vivència de dolor, d’un dolor petrificat, apareix en el límit en què al ser no li és efectiva la possibilitat de moure’s, d’escapar de quelcom que l’empresona, de donar-li un significat propi. ¿No recordem aquesta impossibilitat quan erigim pedres, des del menhir, a l’altar o a la làpida, per aturar i materialitzar el nostre dolor?

El dissident camina sabedor que l’excentricitat del seu desig el confina a un dolor d’exisitir que es troba al darrer terme de la seva existència. El dolor d’exisitir és la primera pedra, la pedra fundacional d’allò que possibilita, literalment, qulsevol desig d’arquitectura. Resta per sempre escrita als fonaments d’aquestes lletres la quarta entrega iniciàtica de La Dona dels Nassos. Amb l’heretgia d’haver estat prèviament
negada fins a tres vegades, els dissidents, en aquesta nova entrega, es comprometen a mantenir viu aquest interrogant essencial sobre la seva existència. Tan de bo permeti un cardo maximus que foragiti dolor. Però no tot, si us plau.