COM FINAR LA DIFERÈNCIA (II): EL RIVAL VIRAL
“L’arroba és una a confinada”
Esforços utòpics per suplir mancances corporals els hem vist en el mite de la resurrecció de Frankenstein, o en el transhumà animal a L’illa del Dr. Moreau. Aquest esforç segueix present en la tecnolatria mèdica actual mirant d’eliminar del nostre horitzó allò que ens espanta per letal, però no sense topar amb alguns límits, com la deshumanització, l’enorme despesa econòmica i la destrossa del medi ambient. Amb un funcionament gairebé autònom i desarrelada d’un vertader servei a les persones, la tecnologia es proposa a sí mateixa com a solució als problemes que ella va generant en una espiral mortífera.
El desenvolupament de microscopis i telescopis cada vegada més potents per poder mirar enfora coincideix amb un increment de la mirada censuradora cap endins. Alguns filòsofs assenyalen que el neoliberalisme beu de les fonts del panòptic, l’arquitectura de presons, ideada per l’utilitarisme, que permet al vigilant observar els presoners des d’una torre central sense saber aquests si són observats o no. Representat avui dia per la tecnologia digital del Big Data, mòbil, ordinador, tauletes i televisió interactiva permeten que siguem vigilats sense saber qui ni quan ens vigila. És una mirada que es filtra a la nostra intimitat i que acaba exercint en nosaltres una forma d’autocontrol.
En confinament hem vist una certa relaxació de la mirada d’autocensura que sol acompanyar els temps de conflictivitat. Els nostres ulls han hagut de presenciar, no sense una estupefacció inenarrable, com la nostra indumentària, imatge de tot un gentleman, s’ha anat farcint progressivament, seguint un grau d’higiene molt subjectiu, d’autèntiques manufactures sorprenents, d’imaginació peculiaríssima, insòlita, fruit de l’escassetat d’allò homologable. Però amb la febre se’ns pot glaçar el riure.
Si el Big Data pot saber què volem i quan, també pot saber què no volem. Aquest és el darrer pas del confinament a l’habitació 101 de 1984. És un control més enllà del subjecte, una forma de control mental psicopolític que obté la manera de fer proliferar la por a allò que més intimidi: pors personalitzades. La lectura bèl·lica que s’ha fet dels estralls d’aquest virus no pot ésser més en la línia del discurs imperant neocapitalista dels darrers trenta anys. L’utilitarisme ens ha portat a extremar les prediccions de vida o mort enfront del virus en termes de productivitat.
Tot i que hauríem pogut regir-nos amb uns altres paràmetres, els malalts vells no reben tractament. Els nens són portadors sans. Els treballadors viuen en la incertesa de si el sistema els considerarà prou productius per a tractar-los: només ets viu infiltrat dins del sistema, com un virus. Aquest cop, l’angoixa ens arriba disfressada per aquesta lectura biopolítica del discurs neocapitalista, la d’una criatura híbrida, fantasmal, licantròpica: una economia sanejada i una salut economitzada: si restes exclòs, ets home mort. El sistema es sosté per subjectes reduïts a un estatus viral biològic i digital. Vivim com virus. La rata d’en Winston es topa amb la rata. Malgrat tot, i per sort, hi ha una vàcua vacuna, economia i salut no sempre van tan juntes com ens volen fer creure.