XARXES SEXUALS (II): EL VEL

“Elles són tot el que nosaltres som
I no obstant això no són homes”
Les Mamelles de Tirèsies.
Guillaume Apollinaire.

La qüestió de la identitat sexual sempre ha interrogat i seguirà interrogant al ser-parlant com a quelcom no resolt: tot i l’anatomia, implica un camí subjectiu de cadascú ple de visicituds, topalls i ferides. La identitat sexual no és donada, sinó trobada. El cos que creix es va entreteixint amb les lleis del llenguatge que estructuren l’inconscient, essent aquest últim, segons l’aposta de la psicoanàlisi, determinant en la sexuació. La civilització sempre ha provat de significar la diferència entre sexes, però les cultures han formulat aquesta diferència cadascuna en els seus propis termes. Si la identitat sexual fos quelcom tancat, s’imposaria per sí mateixa i no hi hauria preguntes sobre què és ser home o ser dona.
La discordància entre sexes es pot entendre com una dialèctica inquietant definida per la seva persistència: segons la filòsofa xilena Cecilia Sánchez, “avança i retrocedeix com la manera de teixir de Penèlope en l’Odissea”, tècnica, la de trenar i teixir, que la tradició ha volgut acompanyar sovint amb la feminitat. “Per a Penèlope, acabar el sudari implica oblidar Ulisses i acatar la futura mort del rei Laertes, pare d’Ulisses. Però ella es manté en la ferida del seu record desfent de nit el que teixeix de dia. S’estableix un diàleg entre la força del guerrer i aquesta manera particular de teixir en suspens, de la qual, finalment, en depèn la virilitat dels pretendents”.

La tela, el vel, sembla tenir un paper il·lusori sobre els pretendents, com el teixit de l’aranya que teixieix, espera i atrapa cargolant. Els fils del desig s’acaben anusant i enredant a la manera en què el cos i les seves forces tendeixen cap allò pulsional. Efectivament, la promesa del sudari acabat, que cobrirà el cadàver del rei, fa que els pretendents es vegin ells mateixos com a reis, no com a esposos. ¿No es dibuixa sobre el vel un efecte d’imatge fascinadora, que fa brillar l’absència de rei?  Penèlope no vol un altre espòs, però teixint un sudari per a Laertes fa palesa una mancança als pretendents si Ulisses no torna: un Rei. Per altra banda, quan desfà el que ha teixit, Penèlope es reafirma en la il·lusió del retorn d’Ulisses, un buit melancòlic d’espera eterna, un record fascinador que cobreix la mancança d’un espòs. El desenllaç de la traïció a Penèlope, per part d’una esclava que explica el secret del teixir en suspens als pretendents, acaba amb el miratge. De la mateixa manera, en l’interrogant sobre la sexuació, la imatge del cos es mostra aparentment com a indubtable, però fracassa com a resposta suficient.

Freud va partir de l’anatomia, de la imatge del cos, per a localitzar la diferència entre sexes. Apuntava a la importància de l’observació (experiència visual) dels genitals per part del nen, el qual els comparava amb els seus. Freud oposava la “mancança” de la feminitat a una suposada “completud” masculina: “Des d’aquesta òptica, les dones haurien desenvolupat la tècnica de trenar i teixir imitant el comportament de la natura, com ho fa el creixement del borrissol púbic a la maduresa genital.
El borrissol com a vel dels genitals femenins, una ocultació de la manca d’òrgans sexuals. La tècnica va consistir a adherir uns fils als altres, que en el cos pengen de la pell i només estan enredats”.

El feix, totèmic, presenta una economia de la nuesa, l’exposició dels altres i la pròpia, un monòleg de fingida autosuficiència sense nusos. El vel proposa uns nusos, unes giragonses respecte el feix, però pot fer pantalla i produir el mateix efecte: ocultar una mancança en contraposar-hi una imatge, una fascinació. Pretendre l’existència d’una simetria entre sexes instaura una equivalència, amb un vel, però es contradiu amb el que té de radical l’experiència traumàtica del descobriment de cossos sexuats de manera diferent al propi. Quan el vel nega aquesta experiència traumàtica, allò femení pot perdre el seu saber fer, amb la seva particularitat i diferència. Tant el feix com el vel poden impedir seguir deixant oberta la ferida que interroga sobre les discordàncies particulars entre sexes: un individu determinat no té certesa sobre el seu propi sexe, ja que no es pot donar a sí mateix cap resposta que li sigui enterament suficient.