“S’aixeca i acarona l’escorça com el llom d’un gos fidel. El tacte rugós és als antípodes de la finor de l’Anna Maria. Amb els anys, la pell se li va anar aprimant. L’èter en estat sòlid seria llis i fi com la seva esquena. De vegades es pregunta si aquesta finor es deu acusar encara més en els cadàvers, quan la dissolució ja és ineludible. Finar, en diuen.”
Carlota Gurt Daví
Cavalcarem tota la nit, Editorial Proa 2019.
En dies de por cerval a la propagació d’un virus protocol·litzat que escenifica una medicina militaritzada de facto, i de protocols viralitzats sobre prevenció higiènica més mutants que aquesta grip menystinguda, hom es veu empès a identificar-se amb Winston Smith, de la novel·la 1984 de George Orwell, ni que sigui per exercir una mínima forma de resistència al totalitarisme imperant que estem vivint. El malaurat Winston, rata dissident, és enfrontat cara a cara a l’Habitació 101 amb allò personalíssim que el Gran Germà sap que més l’atemoreix: les rates. El viròleg André Lwoff definia els virus amb una malifeta: un virus és un virus. El diàleg inevitable i atàvic que tenim amb la mort, en la intimitat del confinament, fa del virus quelcom forà, ignot, feréstec: ni bactèria ni verí, és una baula perduda. Un virus només viu a condició d’infiltrar-se dins d’una vida. Aquesta diferència literalment mortífera, sumada a la incertesa del sine die, i els ginys per com finar-la s’han fet molt rellevants en el context advingut aquests dies.
Tolerar una diferència és situar-la a una certa distància respecte d’un mateix. Això permet tenir-hi un diàleg singularíssim, oscil·lant, subtil, fins i tot, creatiu. Ara bé, excloure-la en una mena d’atòpia, suposa que no pari mai de (re)tornar amb un malestar que pot arribar a ser d’autèntica virulència. Una de les pors més temudes que, fins i tot, pot arribar al fàstic, és la infiltració en la intimitat corporal, per qualsevol dels seus forats, d’allò que hem qualificat de residu, d’execrable o de forà: excrements, virus, toxines, contaminants o sopa de ratpenat.
Així com Dràcula podria representar un consumisme exacerbat, i el Zombi, una societat de consum mentalment col·lapsada, el context actual, donada la proximitat del rival viral, podria representar-lo l’Home Llop. El malalt de licantropia és una criatura inside out, mortífera pel que té d’alternant i de repetitiva (home-llop-home-llop) per un virus de lluna plena i de plena llum, ara immune, ara no. En signaria la llegenda, pel que té de terrorífica, el mateix conductisme. La maledicció iterativa del
licantrop representa una pèrdua de drets com a ciutadans en pro de la salut i de la productivitat. En un sistema cada vegada més imperatiu, no acatar les normes, en aquest cas, saltar-se un confinament, et converteix ipso facto en un salvatge.
En un aïllament, paradoxalment, es conviu més estretament amb la por a la diferència, com li passa a l’Hom@llop. La por a la mort per contagi es fa propera, íntima. Íntim és un superlatiu que indica el que està més endins que qualsevol altra cosa, pel què, justament, hom resta obligat a no poder reconèixer-ho més que enfora. El contacte íntim amb aquest virus arribat ens fa percebre que el món extern es descontamina i es regenera de vida no civilitzada. Una obligada giragonsa que fa donar per bona la pèrdua de llibertats en una particular versió de la síndrome d’Estocolm. Així és com Winston Smith claudica davant del Gran Germà.