DUC L’ASTRONAUTA A LA LLUNA

“La gent té estrelles que no són iguals.
Per a uns, els que viatgen, les estrelles són guies.
Per a altres només són llumets.
Per a altres, que són savis, són problemes.
Per al meu home de negocis eren or.
Però totes aquestes estrelles callen.
Tu tindràs estrelles com no en té ningú…”
Antoine de Saint-Éxupery. El Petit Príncep.

Què va irrompre a la història quan es va posar per primer cop el peu a la lluna? Es va revifar una aliança entre saber i poder que havia estat estructural en les primeres albors de la civilització. Un saber científic que, sota una ideologia militaritzada, va aprofitar la conjuntura d’un discurs polític que atorgava carta blanca als seus objectius amb un finançament econòmic descomunal. La captura massiva de les mirades a les pantalles de televisió, amb l’estratègia
de generar una atmosfera publicitària, buscava certificar la fita de l’allunatge com a prova d’hegemonia militar. Anys després, aquesta idealització cientifista mira incrèdula, per les pantalles dels ordinadors, com les teories conspiratòries es disfressen cada vegada més d’un saber científic per ostentar poders fàctics. Michel Foucault s’interrogava a Microfísica del poder: “No caldria preguntar-se sobre l’ambició de poder que comporta la pretensió d’ésser ciència? Quina és l’avantguarda històrico-política que volen entronitzar?” 

Als inicis de la cultura, el joc de buscar formes recognoscibles entre les estrelles va facilitar que l’ésser humà desenvolupés, posteriorment, l’escriptura. És més, les esferes celestes eren les que, en darrer terme, posseïen el saber. Era un saber superior, divinitzat, associat estructuralment a la idea de poder. El segle
de les llums, tot i desembocar en la Revolució Francesa i en la imposició posterior de nous amos, va provar d’anunciar un saber que no li degués res al poder. Això va permetre que, anys més tard, a diferència de la tirania del saber pròpia d’un ideal cientifista, els psicoanalistes s’interroguessin sobre la possibilitat de sostenir un saber de la impotència, que no en pot més ni que res no pot fer, però que no s’aturi en els seus efectes sobre el desig particular d’un subjecte.

Més enllà de l’atmosfera publicitària amb fins militars, les petjades a la lluna representen també una escena heroica cientifista de domini total del saber, amb l’ideal implícit que l’univers és explicable amb lleis matemàtiques, a partir d’elevar la matèria a un
número. Però les lleis matemàtiques no deixen d’estar subjectes al llenguatge en una relació orgànica.
A resultes d’això, com més es considera una ciència garant d’un esperit objectiu, més pretén eliminar la subjecció al llenguatge, a les circumstàncies històrico-polítiques que la van propiciar, per por a
caure en la subjectivitat. Però en ser-li impossible perquè en depèn, cau subtilment en la paradoxa d’haver de sotmetre’s a la ideologia imperant, sigui militar o capitalista, per poder avançar. Perquè allò
que prova d’explicar la ciència, matèria o vida, en sí mateix, no li deu res al llenguatge. La ciència té els seus impossibles.

¿Cohet o míssil?, ¿dirigit a l’exosfera o a generar una atmosfera publicitària?, ¿ciència o ideal cientifista per simbolitzar un domini allí on els ésser humans hi han dipositat els seus desitjos, poemes
i paraules, des de temps immemorials? La tercera Dona dels Nassos torna. Provarem de posar un peu, ni que sigui per primera vegada, en terreny que no degui res al llenguatge amb el combustible únic i particular del nostre desig. ¿Quin combustible creieu que va dur Buzz Aldrin a la lluna: la tecnologia del programa Apollo 11 o el cognom de la seva mare, Moon? La Dona del Nas o la NASA?
Entretant, una sonda espaial xinesa alluna subtil a la cara oculta.